Història

Mora Tradició Fornera des de 1884 (més de 130 anys al teu servei).

Fa anys i panys, que el besavi Manel fill de Cal Pau Mora, s’han va anar a aprendre de forner, a Cal Blanco de S. Pere de Riudebitlles.

I així és, com el 1884 comença la nostra història. Passant uns anys, es casa i té dues filles. Però la seva dona pateix un tràgic accident, en endormiscar-se, dalt del carro, anant a repartir pa. És jove, es torna a casa i té dos fills el tiet Papet, i l’avi Enric, que de ben nens treballant l’obrador. L’Enric fa de mosso de forner a Sant Sadurní, on també hi juga a futbol. Més endavant s’han anirà a fer de forner a Cal Blanco, on va aprendre el seu pare, i és aquí on coneixerà a la Maria, amb la que no triga a casar-s’hi. Passen 7 anys en el forn de Sant Jaume per les coses de la postguerra fins i tot d’Esparreguera els hi anaven a peu a buscar pa. Aquí hi tenen dos fills l’Enric i el Pere.

Sant Jaume de Ses Oliveres, és un poble petit, i no hi ha feina per tota la família. L’Estevet i la Lola que tenen una carnisseria a Masquefa (actualment Cal Rosell), els animen de que hi vagin, donçs te tren i cotxes de línia.

L’any 1946 l’Enric i la Maria, surten de Sant Jaume cap a Masquefa, amb un carro ple d’olles, dues canalles i un altre de camí. I es planten a Ca l´Isidro al Serralet, a la teulada i a la façana, encara hi ha forats de la guerra. La gent que te terres portava el blat al molí, i la farina a la fleca, per canviar tants quilos de farina, per tants quilos de pa.

És el temps de les llibretes de racionament i l’estraperlo, el tren afluixava la marxa i tirant mocadors de fer farcells plens de pans al vagó del correu. A vegades, a l’obrador, rebien inspeccions de guarda civils i alguna vegada els hi requisaven tot el pa. L’Enric fill, explica que era una canalla, quan un dia un guarda civil simpàticament el va enlairar, però a ell no li va pas semblar pas així, doncs en veure-li la pistola es va espantar, la mare li va dir amb una mirada, que no passava res.

De ben petits, els fills van amb un carretó a portar pa per les cases, a Can Mercet, a Can Benet, a Can Llopart, Cal Bartomeu. L’avi mima i pinta les coques d’una, en una com si cada una fos una obra única, i la gent li esperava el pa de flama que van treient del forn. La iaia Maria, tot hi tenint tres canalles, va tot el dia escales amunt i escales a ball, de la botiga cap l’obrador. L’Enric fill va aprenent l’ofici, mentre que el Pere va a fer de mosso a la Pastisseria Nissa de Barcelona, i més tard a Cal Saba de Sant Cugat.

Som el temps dels Beatles, i el Pere al so de les seves cançons comença a fer pastisseria, primer amb els pares i aviat a l’obrador del C/del Sol. L’Enric, coneix a la Montserrat, es casen i fa de dependenta a Cal Garroset al C/Major. Fins aquí els diumenges i les festes són de guardar. No triga el Sr. Junyent ens dir-los-hi, “us tindreu que lligar bé les espardenyes”. Som a finals dels 60, proliferant els barris, i tot de carrers nous. La gent es compra terrenys, i es fan segones residencies. L’obrador és comença a quedar petit. De cal Domènech, ens diuen heu de comprar el forn.

Passa el temps i finalment ho acaben fent, aquesta botiga amb el seu obrador, també és centenària.Deixem Cal Garroset, i anem a Cal Domènech, actual seu al C/Sant Pere. Intentant fer el pa aquí, però a la setmana s’han adonen que el forn giratori tant modern, que es pensaven, no te prou capacitat i s’han d’entornar al petit obrador. De mentre la Montse que de nit no deix dormir, entre els calaixos del pa, hi aprèn a caminar.

La Fina és la germana de la Montserrat, i el Pere no triga a enamorar-se’n. Ella aprendre l’ofici i les receptes al seu costat, més tard també hi aprenent del Xesco, a qui tots recordem. Més tard s’incorporen el David i el Diego que avui en dia encara segueixen moltes de les seves receptes.

Els temps han canviat, fins no fa gaire, només feien rodons de quilo, alguna barres de quilo, i alguna peça més, per alguns pocs. Però ara és la barra s’obre camí. L’avi Enric, amb els seus dos fills forners al front, es fan amb un terreny i posant un forn de pisos, que aviat es quedarà curt, i comencem a incorporar nova maquinària.

Neix l’Enric, que no trigarà a jugar entre les saques de farina, i com si fos un joc, aprèn a funyir, a pastar a enfornar i tot el que de l’ofici cal. I més tard, el Josep segueix el mateix camí. Som a principis dels 90, la gent es vol retrobar amb el costum d’anar a buscar el pa calent, això ens porta a reformar la botiga del C/Sant Pere, hi posem un forn i un raconet de sota escala es convertit en càmera de fermentació. Des de llavors l’Enric va portant a la nit, les barres de pa en massa fresca, que anirem fermentant i couen de dia.

L’any 95, L’Enric, la Montserrat i els tres fills; Enric, Josep i Montse, comencem una nova etapa, on busquem retrobar-nos amb les arrels dels pans artesans fets amb llevat salvatge i molt de repòs, i oferir una gran gamma de varietats. I per agafar embranzida, comencem a vendre pa a “Cal Tulí” al C/Piereta i al C/S. Bonifaci de Piera. Més endavant als mercats de Martorell i l´Avd. de la Línia de Masquefa.

Durant aquest temps hem tingut i tenim el plaer de comptar amb excepcionals companys, que dia a dia, amb la seva professionalitat, han fet i fan possible que aquesta història continuí. Entre ells en Martí Uribé Olibé que durant 30 anys ha estat al nostre costat, i que sempre recordarem.

Tot l’equip humà de Mora tradició fornera, vol transmetre l’agraïment a tots els seus clients, que són la nostra raó de ser. Evolució dels mitjans de transport: Carro, carretó, moto, tricicle, “cabreta” amb la publicitat de Santiveri, 2 cabretes, 1 furgoneta Ebro, de la que, encara es conserva la botzina, ja que s´ha anat passant de furgoneta en furgoneta des de fa gairebé 30 anys.